Hi ha un moment en què la matèria cedeix.

No es trenca del tot, però tampoc torna a ser la mateixa.

És aquí on apareix Mirra. No com un color nou, sinó com una obertura: una esquerda dins Brun.

Com la resina que brolla de l’arbre quan la seva pell es fissura, la mirra, espessa i lenta, emergeix carregada de temps, promeses i propietats. 

I aquest és el lloc exacte on el que es trenca…troba continuïtat.